En una conferència de 1955, “La cosa freudiana o sentit del retorn a Freud en psicoanàlisi”, Jacques Lacan defineix la psicoanàlisi com una pràctica d’escolta per part de l’analista del subjecte de l’inconscient (en cap cas d’observació d’un subjecte en anàlisi com un objecte observat), i una pràctica de parlar-li al subjecte de l’inconscient, i no al jo que parla als enunciats.

Hi ha una veritat del subjecte oculta per a si mateix (inconscient), que insisteix a ser dita malgrat l’oposició del jo. Com a resultat del conflicte sorgeix el fenomen de l’ansietat i malestars simptomàtics diversos. Davant d’aquesta situació, treballar de manera que el jo permeti un acord amb la veritat del subjecte inconscient comporta un alleugeriment, una calma, en definitiva, un cessament del patiment.

 

I ara en paraules de Lacan (precises, de lectura difícil):

Doncs l’objectivació en matèria psicològica està sotmesa al principi d’una llei de desconeixement que regeix el subjecte no només com a observat, sinó també com a observador. És a dir, que no és d’ell de qui heu de parlar-li, ja que ell mateix és suficient per a aquesta tasca, i en fer-ho, ni tan sols és a vosaltres a qui parla. Si és a ell a qui heu de parlar, és literalment d’una altra cosa; és a dir, d’una altra cosa que és la cosa que us parla; cosa que, digui el que digui, li seria per sempre inaccessible, si no fos perquè, sent una paraula que es us dirigeix, pot evocar en vosaltres la seva resposta i perquè, havent escoltat el missatge sota aquesta forma invertida, podeu vosaltres, al tornar-li-ho, donar-li la doble satisfacció d’haver-lo reconegut i de fer-li reconèixer la seva veritat.

 

Com dèiem: l’alleujament del patiment arriba amb l’acceptació de la veritat de l’inconscient i amb el fet que aquesta veritat ha estat ¡a la fi! reconeguda, primer per l’analista i, tot seguit, pel subjecte en anàlisi. Doble alleugeriment: gràcies al reconeixement del subjecte com a veritable centre de l’individu, i gràcies també al reconeixement de la veritat que s’ocultava darrere de la màscara imaginària del jo.

 

Com a colofó, un dels acudits sobre jueus de Freud (extret de: L’acudit i la seva relació amb l’inconscient, 1905):

Un agent matrimonial s’ha fet acompanyar, per mirar de convèncer el presumpte pretendent, d’un auxiliar que enforteixi i confirmi les seves afirmacions. “La noia -comença el primer- és alta com un pi.” “Com un pi”, repeteix el complaent ressò. “I té uns ulls divins.” “Però quins ulls!”, comenta l’auxiliar. “A més, posseeix una educació excel·lent.” “Excel·lentíssima!”, pondera el ressò. “Ara li confessaré –prossegueix l’intermediari– que té un petit defecte. És una mica carregada d’esquena.” “Una mica carregada d’esquena? -prorromp el ressò, entusiasmat- ; el que té és una gepa estupenda!

Com es pot apreciar, l’alleujament per proferir la veritat (ardu treball el del matrimonier al servei del mercat dels enganys!) té els seus perills: possiblement un acomiadament ipso facto de l’auxiliar de l’agent matrimonial. Millor que la veritat sorgeixi, primer, en un lloc de privadesa. Després, és decisió de cadascú fer amb ella el que es pugui.